Trencar el silenci d'una història familiar marcada per la traïció i l'exili: "Vaig entendre que era impossible retreure a algú el fet d'estimar el seu pare".
26/07/2026
(Via Lliure, RAC1)
Filla de dos militants xilens torturats i neboda d'un victimari, Verónica Estay Stange reconstrueix una història de generacions travessada per la repressió de la dictadura de Pinochet
Actualitzat:
Filla de dos militants xilens comunistes perseguits i torturats per la dictadura d’Augusto Pinochet, i neboda d’un dels victimaris més cruels del règim, Verónica Estay Stange ha aportat el seu testimoni colpidor al Via lliure de RAC1 aquest diumenge. Una història de silencis i traïció que travessa la seva família, i que la Verónica ha hagut de reconstruir per trobar respostes.
Nascuda a Mèxic, filla de l’exili, la Verónica explica que va créixer envoltada d’un Xile idealitzat: “Xile sempre va estar present a casa a través de signes, records, fotografies o objectes que pertanyien a aquella espècie de paradís perdut”. Tot i això, la sensació de desplaçament era constant: “Alguns fills de l’exili creixem amb la sensació de ser extraterrestres llançats a un altre món, a un país on no hauríem d’haver nascut.” Quatre anys abans de néixer, els seus pares es van exiliar a Mèxic després d’haver estat detinguts i torturats per la dictadura de Pinochet. Tot i que no li van explicar mai els detalls, la Verónica sabia que hi havia una història dolorosa que travessava la seva família: “És com si sempre ho hagués sabut.”
Tanmateix, la història de la Verónica està marcada per una ferida que va molt més enllà de la repressió i l’exili i dels seus pares. Present en l’ombra de cada silenci dels seus pares, hi havia la figura del seu tiet, Miguel Estay, conegut com El Fanta. “A casa era un tema tabú. Jo sabia que era millor no preguntar perquè era molt dolorós, sobretot pel meu pare”. Durant la dictadura, Miguel Estay va passar de ser un militant molt compromès a la cúpula del Partit Comunsita, a convertir-se en un dels victimaris del règim, i delator també dels pares de la Verónica. Però no en va ser del tot conscient de seguida: “Va ser d’adulta que vaig començar a dimensionar el que implicaven els actes d'El Fanta i, per tant, portar el mateix cognom que ell”.
Amb el temps, a la Verónica se li acumulaven les preguntes i davant el silenci de la seva família, va decidir buscar respostes. I així és com va contactar amb la seva cosina, Camila Estay, la filla d’El Fanta, amb qui no s’havien conegut mai. “Jo buscava una veritat humana de la meva cosina i saber com es posicionava respecte als crims que va cometre el seu pare”. La Verónica es va presentar a la trobada amb poques expectatives, però assegura que l’actitud de la Camila la va remoure completament: “Em va dir que condemnava sense excepcions tot el que havia fet, però que alhora, el seu pare era una de les persones que havia estimat més a la seva vida”. Aquell moment va ser l’inici d’una gran amistat entre les dues cosines. “Vaig entendre la situació, encara que fos dolorós. Com es pot retreure el fet d’estimar algú?”
La necessitat d’entendre el passat la va portar a fer un pas encara més difícil: visitar el seu tiet a la presó. “Quan vaig comentar a amics i coneguts que anava a veure un torturador, tothom temia per la meva seguretat”, explica la Verónica. “Però el que jo realment temia no era trobar-me el monstre que m’havien descrit, sinó amb un ésser humà”. La trobada a la presó va ser tal com ella esperava, El Fanta va negar haver torturat a ningú i es va aferrar al discurs del règim. Tot i que no va poder evitar sentir un punt d’empatia pel seu tiet, la Verónica es va mantenir distant. “El que més em va sorprendre va ser la frivolitat amb què em parlava de les tortures i la calidesa i emoció genuïna que va mostrar en veure’m”. No el va tornar a veure més i Miguel Estay va morir de covid a la presó el setembre de 2021.
Avui, la Verónica és professora universitària a París i investiga la transmissió del trauma entre generacions. Ha escrit La resaca de la memoria, un llibre que, assegura, li ha servit per sanar: “Necessitava omplir tots aquests silencis per salut mental.” I defensa que aquesta necessitat és col·lectiva: “No és una necessitat només personal, sinó a l’escala de tot un país i societat”. Per això destaca la importància de la memòria històrica i democràtica. La Verónica forma part del col·lectiu internacional Historias Desobedientes, familiars de genocides de diferents parts del món (inclosos familiars de franquistes espanyols), que treballen per la memòria, la veritat i la justícia.
La seva història ha arribat també als escenaris de casa nostra. Aquest setembre es torna a representar No Miris, al Teatre de la Biblioteca de Catalunya; una obra del col·lectiu Cultura i Conflicte, dirigida per Joan Arqué i amb la dramatúrgia de Teresa Turiera-Puigbò, que recrea la vida de la Verónica. Una peça, que explica, l’ha commogut profundament: “Vaig quedar completament fascinada, em va encantar”. L’obra, estrenada al Festival Grec , explora la memòria, la traïció i les ferides familiars que encara supuren, i porta als escenaris una història que, com diu la Verónica, “té un abast internacional” i ressona també a casa nostra.
