Teatre que sedueix als periodistes (i viceversa)(Report 14/04/2020)

Per Martí Figueras

Hi ha ocasions que el teatre explica històries més reals que el propi periodisme. I és que la crisi econòmica ha expulsat alguns professionals de la informació del sector o bé els ha reubicat en una altra situació, un altre camp. I alguns han acabat treballant en projectes de creació escènica que demanen de la seva perícia per parlar de temes socials amb rigor i objectivitat.

Un d’aquests noms és el de la Teresa Turiera-Puigbó, que va treballar a Catalunya Ràdio durant molts anys. Actualment el seu periodisme té una nova dimensió: forma part del projecte Cultura i Conflicte amb persones vinculades al món del teatre i les arts escèniques, capitanejats pel Joan Arquè. Aquesta companyia vol explicar històries que afecten la societat a través d’una investigació periodística depurada i, tot i acabar creant un artifici de ficció, transmetre-ho de forma honesta i verdadera. L’objectiu no és l’entreteniment, sinó la reflexió, l’apoderament del ciutadà.

Fa dos anys llargs que treballen en Encara hi ha algú al bosc, un projecte a tres bandes sobre la Guerra dels Balcans, els abusos i violacions perpetrats a les dones durant el conflicte i les seves conseqüències actuals. La gènesi del projecte parteix de Como si yo no estuviera (Anagrama 2001), un llibre de Slavenka Drakulic on narra en clau ficció el testimoni de nombroses dones violades durant la guerra. Drakulic va portar a terme un exhaustiu treball d’investigació i cerca d’aquestes dones, les va entrevistar i el que havia de ser un reportatge va acabar sent una novel·la de ficció. La realitat era massa crua.

Quan Joan Arquè va convèncer la Teresa Turiera-Puigbó, aquesta immediatament va demanar a acompanyar-lo a Sarajevo per tal de fer ella mateixa la feina que Drakulic havia fet 25 anys enrere. I és que, precisament, enguany es commemora el quart de segle de la firma dels Acords de Dayton, el tractat de pau que posava fi a la Guerra a Bòsnia. “Quan vaig estar allà, vam fer entrevistes bastant heavies. I com que el material era de molt bona qualitat, vam decidir de tornar per fer un documental”, comenta Turiera-Puigbó.

Els viatges s’han anat repetint al llarg d’aquests dos anys i en aquests hi ha estat involucrada molta gent, entre elles l’Anna Maria Ricart -dramaturga que també té un passat com a periodista a Catalunya Ràdio- o l’actriu Magda Puig. De les últimes incorporacions destaca l’actriu Ariadna Gil. I el que en un principi havia de ser un projecte de creació escènica ha acabat mutant, transmediant, en dos projectes més: un documental que es podrà veure properament al programa Sense Ficció de TV3 i una exposició fotogràfica sobre el procés de creació que tindrà lloc a La Model. L’obra està prevista que s’estrenarà al festival Temporada Alta i al TNC però abans es podrà veure al Festival de Memòria Històrica de Sarajevo.

Implicació personal

La intenció de l’espectacle no és recrear-se amb la crueltat dels testimonis, sinó involucrar d’una manera més directa a l’espectador. Turiera-Puigbó comenta que potser als més joves el conflicte els sona vagament, però als més grans el record el tenen més nítid. “La gent més gran ho recorda perquè justament aquí estàvem celebrant els Jocs Olímpics. I mentrestant, a dues hores amb avió, hi havia camps de concentració, s’assassinava gent i hi havien imatges de gent que se li veien les costelles com els camps de concentració nazis”, afirma.

La implicació de la periodista en el projecte no és en va doncs precisament ella va seguir la guerra dels Balcans durant l’estiu d’aquell any, ja que era l’editora de les notícies de Catalunya Ràdio. “L’altre dia vaig recuperar una editorial on recordava que mentre aquí comptem medalles, allà compten els morts”, assegura. Així doncs, dalt de l’escenari s’entrellaçaran els testimonis de la guerra amb els records i les vivències a la Barcelona olímpica. Aquesta periodista parla d’un component mirall, de retratar com van (i vam) viure el conflicte, pels d’allà i pels d’aquí. “Nosaltres vivíem una època rosa, la dels Jocs Olímpics i per això també expliquem el que vam viure nosaltres. No volem que  sigui un espectacle on uns estrangers expliquen com va anar la guerra”, apunta. La implicació de Turiera-Puigbó no és només professional, sinó també personal. No podia ser d’altra forma. “Les dones que hem entrevistat les tinc al WhatsApp i anem parlant. Ens donem el bon dia, ens preocupem per com estan i els hi estem dient com va el projecte, que estiguin integrades”, explica.

Veure tot l’article de Martí Figueras publicat el 14/04/2020 a REPORT.CAT