"La frontera ètica entre la històriadels meus pares i la meva és molt confosa"

Verónica Estay, autora del llibre 'La resaca de la memoria' (LOM Ediciones), és la protagonista de l’obra de teatre 'No miris', la darrera producció del col·lectiu Cultura i Conflicte. Un espectacle que planteja preguntes punyents: es pot estimar un criminal? Com gestionar els traumes heretats?

Per què la seva família xilena va exiliar-se a Mèxic?
Els meus pares formaven part de les Joventuts Comunistes de Xile, durant el govern d’Unitat Popular de Salvador Allende. Quan, el 1973, Augusto Pinochet va fer el cop d’estat, ells van continuar estant compromesos. El 1976, quan la dictadura ja estava instal·lada, van ser detinguts i torturats. I, quan van ser alliberats, se’n van anar a viure a Mèxic. El meu avi, que era director de l’Hospital Psiquiàtric de Santiago, també va marxar.

Vostè és filla de torturats, però també neboda d’un criminal: Miguel Estay, conegut com El Fanta.
Sí. Abans d’ells, el desembre del 1975, el germà gran del meu pare també havia estat detingut. Era un militant comunista important, havia rebut formació de contraintel·ligència i tenia molta informació. S’explica que sota tortura es va trencar, va entregar els meus pares i un amic –que avui està desaparegut– i, finalment, va canviar de bàndol.

Quan va conèixer aquesta història?
No recordo quan la mare m’ho va explicar, però era molt petita. Sabia que tenia un oncle que havia fet coses molt dolentes durant la dictadura. Els detalls els vaig haver de descobrir sola. Fins a l’edat adulta no vaig saber que havia entregat tots els seus companys, que havia col·laborat amb la dictadura durant molt de temps i que, el 1985, havia participat en el cas Degollados, el segrest i el brutal assassinat de tres membres del Partit Comunista de Xile. Ell feia sobretot feines d’intel·ligència, però també era present en les tortures. I, per tot això, el 1992, va ingressar a presó i va ser condemnat a cadena perpètua per crims de lesa humanitat.

El Fanta va morir el 2021, a la presó de Punta Peuco. Com el definiria?
Era una persona extremadament complexa. Hi ha diferents tipus de victimaris. Els més simples són els sàdics, homes que haurien estat criminals en qualsevol circumstància de la vida. D’aquests n’hi ha molt pocs. Un altre tipus són els executants, homes que compleixen ordres sense fer-se preguntes. Un exemple clar d’aquest subgrup és Adolf Eichmann. El Fanta, però, no compleix cap d’aquests dos perfils. Era un home intel·ligent i, psicològicament, estava escindit. En una caixa interior, guardava l’experiència del criminal, i, en una altra, l’experiència del fill, del pare, del germà, etc. Vaig percebre aquesta dualitat l’única vegada que el vaig veure: d’una banda, tenia una il·lusió genuïna per conèixer la seva neboda, i, d’altra banda, explicava els crims en els quals havia participat amb una gran fredor.

Es podia haver negat a col·laborar?
En el primer moment, segurament no; si ho hagués fet, avui seria un desaparegut. En el segon moment, quan ja havien passat deu anys de la seva detenció, sí que tenia opcions.

És més difícil entendre un traïdor que un torturador?
Sí, per això el personatge esdevé tan complicat d’entendre. També cal saber que en aquella època, a Xile, les posicions estaven molt radicalitzades i, sense equiparar èticament els dos bàndols, la formació dels militants d’esquerres era igual d’adoctrinada que la dels militants de dretes. No sé si totes les traïcions es poden explicar així, però aquesta sí.

Vostè promou el concepte de postmemòria. En què consisteix?
Aquest concepte, ideat per Marianne Hirsch, catedràtica de la Universitat Colúmbia, fa referència a la transmissió dels traumes col·lectius: de la generació que els va viure a les següents. I, dins d’aquest marc, jo he treballat el llenguatge de la transmissió: les paraules, però també els gestos, els objectes, les mirades, els silencis... Perquè els fills no entenen les causes del trauma però sí que hereten el dolor. Per exemple, encara que jo no havia estat mai a Xile –vaig néixer a Mèxic el 1980–, patia una enyorança tremenda. O bé, sempre sentia incomoditat quan veia un policia.

Com es gestiona emocionalment un trauma heretat?
Hi ha persones que prefereixen oblidar. D’altres, en canvi, iniciem el recorregut del saber, ens convertim en detectius de la història dels nostres pares. I així vaig reconstruir la història familiar. Volia trobar les causes de les conseqüències que jo estava patint.

Es va sentir culpable de burxar en un passat que no era el seu?
Molt. La frontera ètica entre la història que correspon als meus pares i la història que em correspon a mi –una persona vinculada directament a ells– és molt confusa. Les fronteres de la transmissió són molt poroses.

Entrevista de Maria Coll a Verónica Estay publicada al N.292 de la Revista Sapiens (Setembre 2026).