L'altra cara del botxí
22/09/2026
(Andreu Sotorra, Clip de teatre)
L'autora Verónica Estay Stange (Mèxic, 1980), resident a París, on exerceix com a professora de Literatura Francesa i Art Contemporani i Semiòtica a la Universitat París Cité, va destapar la seva història i la història de la seva família en l'assaig «La resaca de la memoria. Herencias de la Dictadura» (Lom Ediciones, 2023). Una història de la dictadura xilena entre els seus pares, membres de les Joventuts Comunistes, que van patir detencions i tortures pel règim pinochetista, i el seu oncle, de malnom Fanta, que tot i ser en principi un càrrec important del partit comunista, torturat com els seus pares, després es va canviar la camisa i es va fer col·laboracionista de Pinochet, botxí del règim i, posteriorment, condemnat a cadena perpètua pels crims contra la humanitat.
Verónica Estay, neboda del botxí Fanta, fundadora del col·lectiu Historias Desobedientes Chile, que integra els descendents dels botxins, militars i repressors de Pinochet, no s'ha conformat amb el silenci de la seva família i l'amnèsia xilena. Exiliada a Mèxic, on ella va néixer, ha gratat en el rerefons de les causes que van fer que dos germans de sang emprenguessin dos camins tan diferents fins al punt que el Fanta va arribar a denunciar no només els integrants del seu partit comunista sinó també el seu propi germà.
Verónica Estay, des de París, es va enfortir per posar-se en contacte amb qui era la seva cosina, filla del Fanta. Volia conèixer de primera mà què en pensava del seu pare botxí. I encara es va atrevir a visitar el seu oncle, el Fanta, a la presó. El resultat, esclar, si no la va decebre, sí que la va deixar perplexa: la seva cosina condemnava el que havia fet el seu pare durant el règim de Pinochet, però no renunciava a estimar-lo com a pare. I el Fanta es justificava dient que no havia tingut cap altra opció sinó canviar de bàndol i col·laborar amb Pinochet.
Sembla que sigui el clixé de tantes justificacions sobre qualsevol procés de Memòria Històrica que s'obre, ni que sigui tímidament, en les societats que han patit repressió, tortures, injustícies i dictadures. El silenci ha anestesiat sempre la memòria.
D'aquesta història parteix el muntatge de teatre testimonial i documental que ha dirigit l'actor i dramaturg Joan Arqué (estrenat fugaçment dins el Festival Grec 2026) i que ara ha remuntat en l'arrencada de temporada de La Perla 29 al Teatre La Biblioteca.
El muntatge «No miris», de la mà del col·lectiu Cultura i Conflicte, compta amb el treball d'investigació periodística de Teresa Turiera-Puigbò, que ja ha treballat en altres propostes de documentació similars del col·lectiu com «Encara hi ha algú al bosc», sobre la guerra dels Balcans. La dramatúrgia ha tingut l'assessorament de Marc Angelet.
«No miris» és un muntatge que implica els espectadors en la història cruel que s'hi relata. L'actriu Marta Marco és la filla dels torturats, la mateixa autora Verónica Estay Stange. I l'actor Pep Cruz alterna els papers oposats, el del torturat i el del botxí torturador, un recurs que pot semblar economicista pel que fa a intèrprets però que imprimeix una imatge essencial de fusió dels dos personatges: ¿què hi ha de bo en un i què hi ha de dolent en l'altre o al revés? ¿I què mou a un a trair els seus i què mou l'altre a assumir les conseqüències sota risc de perdre la vida malgrat que pugui sortir-se'n i exiliar-se a Mèxic o al revés?
Són incognites que planen per damunt de les brillants interpretacions del duet integrat per Marta Marco i Pep Cruz, que estan acompanyats d'Erol Ileri (documentalista que burxa en la reflexió de l'auditori) i de Gemma Martínez, que interpreta el paper de la periodista i el de la cosina filla del Fanta, que és el contrapunt de reconciliació, que sembla gairebé impossible, per no deixar que el relat s'encalli en només una visió sinó en el calidoscopi de visions diverses.
Relats de les tortures, tensió de la protagonista entre el pare torturat i l'oncle torturador, entrevistes, vídeos, documentació... tot emmarcat per una projecció al fons de l'escena i el moviment constant de l'attrezzo. Una proposta escènica que, al marge de l'estrena fugaç de la freda Sala Teatre del CCCB, encaixa encara millor amb l'ambientació càlida de la nau gòtica de la Biblioteca i el recorregut històric de La Perla 29.
