El teatre reobre les pitjors ferides de la Guerra de Bòsnia (Diari ARA, 13/01/2021)

13/01/2021

‘Encara hi ha algú al bosc’ porta al TNC i a la Model els testimonis de dones violades i dels fills.

Per Laura Serra

BarcelonaMeliha Merdjic només tenia 13 anys quan les tropes sèrbies amb l’ajuda de l’exèrcit popular iugoslau van ocupar la seva ciutat, Visegrad, al nord-est de Bòsnia i Hercegovina. El seu testimoni és un dels més esfereïdors que es poden imaginar. Els soldats van matar una vintena de membres de la seva família, la majoria homes i nens. Ella va haver de veure com degollaven el seu germà de 16 anys. A les dones les van torturar i violar. Van sobreviure ella i la seva mare, que va estar segrestada en un antic hotel, a disposició dels soldats. “Tot el que es va fer va ser un treball pensat i sistemàtic. Així s’esborra el passat i la gent ja no torna, perquè no té on tornar”, diu la Melilha. Aquell lloc infaust avui és un balneari de luxe. “La guerra sobre el terreny va acabar fa 25 anys, però per a mi la guerra encara no ha acabat”, assegura. Aquesta és una afirmació que comparteixen totes les víctimes de la violència sexual de la Guerra de Bòsnia (1992-1995). Els Acords de Dayton van suposar la fi política del conflicte, però queda la metralla psicològica: els malsons i la por, la falta de reconeixement, la negació dels fets, la burla de la justícia, la desmemòria de les institucions, tot això segueix sent sal a la ferida.

"L'Alen és un dels testimonis d''Encara hi ha algú al bosc', fill d'una violació" loading="lazy" data-v-5dde30c4="">L'Alen és un dels testimonis d''Encara hi ha algú al bosc', fill d'una violació Francesc Melcion

Encara hi ha algú al bosc és el títol del projecte que recull alguns supervivents de la violència sexual a Bòsnia –entre 25.000 i 50.000 dones van ser violades com a arma de guerra i hi ha centenars de fills nascuts de violacions– i els dona veu i altaveu. I s’ha d’anomenar projecte perquè si bé va néixer amb la idea de convertir-se en un espectacle de teatre basat en la novel·la Como si yo no estuviera de Slavenka Drakulic, la rigorosa i colpidora recerca periodística de Teresa Turiera-Puigbò, juntament amb el director Joan Arqué Solà i la dramaturga Anna Maria Ricart Codina, que van localitzar i entrevistar els testimonis i van viatjar a Bòsnia fins a set o vuit vegades al llarg de tres anys, va fer que decidissin aixecar el seu propi relat i que aquest acabés tenint tres potes: l’espectacle teatral que es podrà veure al Teatre Nacional del 14 de gener al 16 de febrer; el documental que s’emet aquest dimarts al Sense ficció de TV3, i una exposició de fotografies d’Oriol Casanovas que es pot visitar a la presó Model.

Article publicat al Diari ARA, 13/01/2021