Understanding
23/09/2026
(Jordi Bordes, El Punt Avui, 23/09/2026)
El nou lema de 3cat incorpora el concepte entendre als seus T/N. És una paraula clau en la selva informativa saturada de fonts i amb el vertigen de la manipulació. Cultura i Conflicte recupera la veritat més cruel d’Encara hi ha algú al bosc amb un esperit constructiu, a partir de personatges reals. Aquest No miris fa una torsió a la consciència individual i col·lectiva a partir dels botxins que necessiten totes les dictadures i les relaciona amb les seves famílies. La proposta dirigida per Joan Arqué planteja que, si els torturadors socialment són ombres molt més allargades que les dictadures, poden ser lluminoses, domicili particular endins. Esdevé un díptic amb L’albada, que es va programar a la Biblioteca durant el Grec.
El col·lectiu juga a aparèixer intermitentment com a personatge (Erol Ileri) que intervé fent entrevistes. O que opina, sense que cap testimoni l’escolti. Recorda als testimonis de La Conquesta del Pol Sud, en què eren les mateixes víctimes les que narra en la seva epopeia particular (Nadia, Claudia, Raphaëlle). El cas concret se centra en la filla d’uns torturats per les tropes de Pinochet que van fugir de Xile, a l’exili mexicà i que, posteriorment, es traslladarien a París. Marta Marco és Verónica Estay Stange, una professora universitària que investiga sobre les conseqüències dels traumes dins d’una família: els pares es neguen a explicar el passat per por, o per protegir els fills. Aquest silenci es converteix en un buit que esdevé un blanc en la memòria que esgarrapa dolor, igualment. Potser més i tot, perquè la imaginació no entén de límits. Marta Marco és aquesta filla que, després de dos anys de psicòlegs, entén que només resoldrà aquest forat negre indagant. És així com coneix el seu tiet, el Fanta (Pep Cruz), que acabaria condemnat a cadena perpètua per la democràcia. I com es fa amiga de la seva filla i, per tant, cosina (Gemma Martínez). Aquest personatge, tendre, honest, sincer, dona el gir dramàtic definitiu. Marco torna al to de conferenciant loquaç com a Bèsties i al compromís militant, com a El meu nom és Rachel Corrie. Pep Cruz interpreta els papers masculins adults, tan és el torturador com el torturat. Com a Davant la jubilació, passar comptes amb el passat deixa un buit immens sigui per a El Fanta, com per al pare universitari exiliat.Evitant tot groguisme, s’estalvien representació d’exterminis i interrogatoris. Però ho expliquen. Cultura i Conflicte fa una jugada d’escacs magistral quan trasllada la pregunta a cada espectador. Respondre amb coratge, orgull o angúnia marca els límits de l’horror.
