Marta Marco: Per què no us mireu als ulls?

Actriu i mare del Roc, de 14 anys. Ha treballat a les sèries 'Merlí', 'Cites', 'Ventdelplà' i en els muntatges teatrals de 'La trena', 'Els irresponsables', '53 diumenges' o 'La reina de la bellesa de Leenane'. El 22 de setembre estrena 'No miris' al teatre La Biblioteca de la companyia La Perla 29, amb Pep Cruz i Gemma Martínez; direcció de Joan Arqué i dramatúrgia del col•lectiu Cultura i Conflicte. Hi interpreta una professora d'universitat filla d'uns pares víctimes de la dictadura de Pinochet i neboda d'un torturador.

Per Francesc Orteu (Diari ARA, Criatures, 12/09/2026)

El meu personatge és una persona real, la Verónica Estay. Com a actriu interpretar algú real és tot un desafiament. Quan ella va veure la meva feina va quedar molt contenta. Em va dir que hi havia moments que li va semblar que jo era més ella que ella mateixa.

És una història familiar dura.

— El que més em va impactar és la soledat de la Verónica, quan va descobrint tota la història dels seus pares perquè no en van voler parlar mai. No van voler compartir amb ella tot el dolor viscut a Xile. Ella va viure de manera molt dolorosa aquests silencis, que li van causar una gran ferida.

A les famílies es calla per no ferir, però callar també fereix.

— Tots arrosseguem motxilles. A vegades aquestes motxilles s'han pogut buidar per preguntar-nos per què carreguem amb això o amb allò. Però també hi ha casos en què els pares no fan la feina de buidar aquestes motxilles i acaben pesant com una llosa en la vida dels fills.

Quan hi penses, espanta.

— A l'obra, la Verónica esmenta un concepte que és la postmemòria. És el rastre que queda en els fills i els nets de fets traumàtics viscuts pels pares. Hi ha evidències científiques que alguns traumes es poden arribar a transmetre genèticament.

¿Tu n'ets conscient, de la teva motxilla?

— També els meus pares han arrossegat les seves motxilles, però jo era molt curiosa de petita i sempre preguntava què havia passat en la meva família. M'interessaven molt les històries familiars. I moltes històries me les explicaven. Ara, segur que n'hi va haver d'altres que no les vaig intuir i no me les van explicar. Jo soc mare separada i porto dins de la motxilla un sentiment de culpa que és la decisió adulta que vaig prendre amb el pare del meu fill. Aquella decisió va afectar molt la seva vida. Tot això pesa.

Explica'm com és ser mare d'un adolescent.

— És una experiència amb alts i baixos constants, amb coses molt boniques i d'altres de molt frustrants. També n'hi ha de sorprenents. La seva vida ve marcada per un ball d'hormones que acaba afectant els pares. Tinc la sensació d'estar sempre amb un no a la boca. "Prou de fer això". "No facis allò". "Això no ho pots fer".

Què et funciona?

— Saber estar-me a una certa distància, una mica lluny, sense interferir, però també fent-li saber que, si passa alguna cosa, soc allà. Hi ha coses que m'agraden molt. Per exemple, un dia em va dir: "Mare, per a mi, que es quedi a dormir un amic o una amiga és el mateix. No importa el gènere. No facis diferències. Si es queda una amiga, no em diguis que ha de dormir en una altra habitació".

Què et preocupa?

— Els nostres fills poden accedir a molta informació a través de les pantalles, poden tenir moltes aspiracions i anhels que van més enllà del lloc on viuen. Però crec que es deixen emportar pel que els diuen els altres. Els costa ser crítics i pensar per si mateixos. Són massa influenciables. Jo els dic: "Vestiu tots igual, dueu els cabells tots igual, què us està passant?" No m'agrada aquesta mena de comunicació. L'altre dia parlava d'això amb el meu fill. Li deia que quan està amb els amics i no saben què dir-se, tots es posen a mirar el mòbil. I per què no us mireu als ulls?

Ets actriu i filla d'actor. Seràs mare d'actor?

— Sempre li han agradat molt els esports i hi té habilitat. Però aquest darrer any, una cosa que ens ha unit és mirar sèries i, darrerament, ha deixat anar que li agradaria ser actor. D'entrada he pensat que millor que no, però suposo que el mateix devia pensar el meu pare quan va saber que jo volia ser actriu. En tot cas, intento transmetre-li que és una feina vocacional on la passió és molt important.

Explica'm un moment sorprenent.

— Com a mare separada, una setmana de cada dues el meu fill no està amb mi, i això ha estat molt dur. Quan no és amb mi, parlem sovint per telèfon. Quan tinc un mal dia li truco i sentir-li la veu em fa feliç. Un parell de cops, només despenjar, el meu fill m'ha preguntat: "Mare, què t'ha passat? Has plorat, oi?" Això em posa la pell de gallina. No sé com ho pot endevinar. Soc actriu i els actors sabem controlar molt bé la veu. Però ell ho ha sabut. I això em fa sentir que ens uneix un fil invisible, i em sembla molt bonic.