Encara hi ha algú al bosc

Temporada Alta estrena l’obra 'Encara hi ha algú al bosc', una obra que reivindica el patiment de les dones violades durant la guerra de Bòsnia.

Article de Núria Surrell publicat el 29/11/2020 a Núvol

Allà on hi havia cases, ara hi queda el bosc. Allà on hi vivia gent corrent, ara només hi ha vides destrossades. Allà on hi havia famílies, ara només hi queden les seves supervivents. Elles són les protagonistes de l’obra Encara hi ha algú al bosc, estrenada el passat 27 de novembre al Teatre de Salt (Girona) dins del Festival de Temporada Alta. La peça neix del compromís amb les dones que van patir violacions durant la guerra dels Balcans i amb els fills i les filles que van néixer dels seus embarassos forçats. La dramaturga Anna Maria Ricart i el director Joan Arqué han dut als escenaris la tragèdia que va ser la guerra de Bòsnia als anys 90, ignorada i oblidada en el seu temps i encara avui. L’obra és només una part d’un gran projecte de Cultura i Conflicte que també compta amb un documental projectat a la Sala Truffaut dels Cinemes Albéniz Plaça de Girona i amb una exposició fotogràfica d’Oriol Casanovas al Centre Cultural La Mercè. L’obra es podrà tornar a veure al Teatre Nacional a principis de l’any vinent.

Montse Esteve a ‘Encara hi ha algú al bosc’ | Oriol Casanovas / Cultura i Conflicte

La duresa, el patiment i el dolor ja són damunt l’escenari abans de començar l’obra. Tres frases projectades a la pantalla reben als espectadors que es van instal·lant a les butaques: “Tot això va passar. Tot això els va passar. Tot això ens va passar”. Un crit al buit, una ferida oberta encara per totes elles. El decorat intenta traslladar-nos al paisatge muntanyós i boscós de Bòsnia, amb plataformes de gespa inclinades simulant les pendents amb arbres per escenificar el que ha quedat en les vides d’aquestes dones: els pobles i les cases han desaparegut i al seu lloc només hi ha arbres i més arbres. Les testimonis, interpretades per Ariadna Gil, Montse Esteve i Judit Farrés, s’asseuen properes a primera línia de l’escenari i proven d’explicar-ho amb unes paraules que no acaben de sortir i que es veuen incapaces de pronunciar. Els eufemismes banyen els seus relats en un principi, es desvien del tema i l’esquiven expressament. No volen parlar-ne perquè no volen tornar-hi. No volen reviure-ho. I també perquè no saben com explicar-ho. Com posar paraules a l’horror?

Les actrius aconsegueixen fer viatjar aquestes dones de Bòsnia fins a l’escenari de Salt i representar el seu patiment i la seva angoixa que encara avui les persegueix. Amb la resta d’intèrprets de l’obra, Òscar Muñoz, Magda Puig, Pep Pascual i Erol Ileri, els seus papers aniran alternant-se per afegir-hi també el relat de la recerca i la investigació dels artistes, els testimonis dels fills nascuts d’aquelles violacions i les vides barcelonines que vivíem aquí paral·lelament. Perquè quan aquí comptàvem medalles als Jocs Olímpics, allà comptaven cadàvers. Quan aquí el Barça guanyava la seva primera Champions, reporters de guerra tornaven de Bòsnia amb companys i amics morts. Quan aquí seguíem vivint feliços, allà un nen acabat de néixer era rebutjat per la seva pròpia mare i, si tenia sort, no anava a parar a un orfenat. L’obra també compta amb testimonis d’aquests fills i filles que, quan són més grans, aprenen que el seu pare va ser un violador i que ells mateixos són el resultat del pitjor trauma de la seva mare i que són la vergonya de la família perquè són fill de l’enemic.

Magda Puig a ‘Encara hi ha algú al bosc’ | Oriol Casanovas / Cultura i Conflicte

De mica en mica l’obra s’anirà teixint entorn les descobertes que ha fet l’equip després d’un important treball de recerca amb viatges a Bòsnia i Hercegovina per conèixer el lloc i escoltar-les a elles de primera mà. Els seus relats entretallats acosten al públic el seu patiment i dolor i, quan les paraules no són suficients per descriure l’abús, la por, la injustícia i la violència, la música pren protagonisme. Una música estrident, inquietant, pertorbadora, gairebé de pel·lícula de terror, amb canvis bruscos de volum i amb sons fets amb tota mena d’objectes. Finalment, les paraules acaben sortint: “Em van violar”. Una frase seguida d’una enumeració massa llarga de noms masculins.

Erol Ileri i Òscar Muñoz a ‘Encara hi ha algú al bosc’ | Oriol Casanovas / Cultura i Conflicte

Tota l’obra és un intent de posar paraules, música i gestos a l’horror i de reivindicar l’oblit del conflicte. La cruel història d’aquestes dones, el problema d’identitat dels infants nascuts de les seves violacions i el trencament de les famílies que va suposar el conflicte; tot això contraposat amb el que passava aquí, implicant-nos-hi de manera directa, atacant la ignorància fàcil en la que ens refugiem tant sovint els europeus (encara avui). L’obra, a més de donar veu a les testimonis, també ens fa revisar la pròpia consciència i ens fa plantejar la possibilitat de fer alguna cosa més que girar l’esquena: escoltar-les i entendre-les. La peça defensa la necessitat de fer justícia contra la impunitat i el silenci i de donar reconeixement al que aquestes dones van patir en un capítol encara no tancat en la història d’Europa. Perquè elles encara porten la por al cos, viuen com si encara hi hagués algú al bosc que rodeja casa seva, guaitant-les, esperant-les. La guerra de Bòsnia és encara un malson i una ferida oberta que ningú guareix ni escolta. I aquestes testimonis que poden descriure’ns l’horror que van viure (si és que a l’horror se li poden posar paraules), van morint i desapareixent i amb elles perdem una valuosa memòria que sembla que no ens interessa preservar.