El Xile amb memòria

Aquests dies he rebuscat entre els àlbums fotogràfics que tinc per casa les imatges que tinc de l’estadi de Santiago de Xile on el 12 de març del 1990 es va fer l’acte Así me gusta Chile, que marcava la transició cap a la democràcia després de disset anys de la sagnant dictadura del general Pinochet. L’espai tenia una forta càrrega simbòlica perquè aquell estadi havia servit de centre massiu de detenció i de tortura els primers mesos de la dictadura i allí mateix va morir el cantautor Víctor Jara, de qui Raimon va versionar en català el seu Et recorde Amanda, la cançó dels carrers mullats, anant a la fàbrica on treballava Manuel. A Jara el van detenir l’endemà del cop d’estat i a l’estadi el van torturar, destrossant-li les mans a cops de culata perquè no pogués tocar la guitarra, li van clavar un tret al cap i després el van cosir amb 44 trets per acabar de desfigurar el seu cos que van llençar prop d’un cementiri. Recordo que l’any 1990 era en aquell estadi l’endemà que Pinochet li passés la banda presidencial a Patricio Alwyn. A Santiago em vaig comprar el llibre de Patricia Verdugo Los Zarpazos del Puma, una investigació periodística sobre la “caravana de la mort” que l’octubre del 73 es va desplaçar per un seguit de províncies xilenes i va executar més d’una setantena de persones sense cap mena de judici. Tortures, gent llançada a mar des dels helicòpters, afusellaments, desapareguts, més de 40.000 víctimes. Tot això m’ho ha remogut aquests dies el muntatge teatral de Cultura i Conflicte No Miris, que es pot veure a la biblioteca de La Perla 29, sobre un altre dels casos esgarrifosos del pinochetisme. És la història de Verónica Estay, filla de represaliats i exiliats xilens i neboda d’El Fanta, un important repressor, que va de militant del partit comunista a col·laborador del règim. I tot l’horror i interrogants es regiren en aquest present que sembla que calca les franquícies del dolor i la desmemòria.

Article de Xavier Graset publicat a El Punt Avui l'1 d'octubre de 2026