Veure el documental doblat al català a TV3 a la carta
La guerra a Bòsnia i Hercegovina, el conflicte més sagnant a Europa després de la Segona Guerra Mundial, va acabar oficialment amb la firma dels Acords de pau de Dayton el novembre de 1995. Per l’Alen, la guerra va començar deu anys més tard, quan va saber que era adoptat després que la seva mare l’hagués abandonat, perquè ell era fruit d’una violació d’un soldat serbi. L’Ajna no va saber que era filla d’una violació durant la guerra fins que va arribar a l’adolescència. Als 25 anys, ha comprès l’esforç que la seva mare va fer per seguir al costat de la criatura. Per la Meliha (musulmana), la Nevenka (croata) i la Milica (sèrbia) la guerra tampoc no ha acabat.
Elles i les dones de les seves famílies van ser violades i torturades per part de tropes de diferent bandera. Tot i haver estat capaces de portar els agressors davant dels tribunals, moltes d’elles han vist com els responsables quedaven aviat en llibertat. Les institucions han tardat dècades a reconèixer-les com a víctimes i la societat mira cap a una altra banda. Quina és la justícia que busquen? Aquest documental dóna veu a les supervivents i mostra la seva valentia per trencar el silenci i lluitar contra l’estigma i la indiferència, 25 anys després.
“Els veïns no han tornat. Tinc por. Em sento con si encara hi hagués algú amagat al bosc”
Nevenka Kobranovik, dona d’origen croat violada per les tropes dels serbis de Bòsnia. Posteriorment va ser abusada sexualment i rebutjada pel seu marit, que havia estat detingut en un dels camps de concentració de la zona. No va poder portar mai als seus agressors davant la justícia per manca de proves i recursos.
“Ens sentim alliberades quan veiem un criminal de guerra entre reixes”
Meliha Merdjic, musulmana, de Visegrad. Va ser violada amb 13 anys. La seva mare va sobrviure al centre de violacions i tortures de Vilina Vlas, a la vall del Drina. Ara, les dues lluiten des de l’associació de Dones Víctimes de la guerra a Sarajevo i segueixen portant criminals de guerra davant la justícia.
“Teníem una vida normal fins el18 d’abril de 1992”
Milica Dekic, dona d’origen serbi violada per soldats croats. Viu a Vukosavlje, República Srpska. El juny de 1995 va ser retinguda en una casa de l’àrea d’Odzak amb 20 persones més per soldats membres del Consell de Defensa Croat. Va ser torturada i violada durant dos mesos juntament amb altres dones. Coneixia als violadors. Quan va acabar la guerra, va aconseguir portar-ne sis davant del jutge, però només un va ser condemnat i mai va arribar a entrar a la presó.
“Quan vaig conèixer al meu pare biològic li vaig veure a la cara que era un assassí”
Alen Muhic va ser adoptat als pocs mesos de vida per una família musulmana de Gorazde. La seva mare el va abandonar tant bon punt va donar a llum, després d’haver estat violada per un soldat serbi. Per Alen, la guerra va començar quan va saber que era adoptat. Als 25 anys, ha lluitat per conèixer als seus pares biològics i ara ajuda a altres joves bosnians en la seva situació, a fer-se visibles.
"No podem canviar el passat, però sí el futur, i evitar que els nens nascuts a conseqüència de les violacions de guerra siguin estigmatitzats, arreu de món"
Ajna Jusic no entenia els problemes psicològics de la seva mare ni la dificultat de la relació entre les dues, ni el fet que no se sabés el nom del seu pare. A la majoria d’edat, ha comprès l’esforç enorme que va fer la mare per conservar la criatura, fruit de la violació d’un soldat serbi durant la guerra. Ara l’Ajna és activista i lluita contra l’estigma de les víctimes de la violencia sexual.
“Quan em van dir que era la filla d’una dona violada durant el conflicte dels Balcans, no sabia ni on era Bòsnia, ni que hi havia hagut una guerra!”
Lejla Damon va néixer el dia de Nadal de 1992 en un hospital de Sarajevo. La seva mare biològica va pregar a un periodista que l’entrevistava que s’endugués el nadó, fruit d’una violació com a arma de guerra. 25 anys després, la Lejla ha conegut a la seva mare biològica i ara treballa per lluitar contra l’estigma dels nens i nenes nascuts com a conseqüència de les violacions de guerra.
“La primera vegada que vaig sentir a parlar de les violacions va ser quan vaig arribar al Tribunal de La Haia. “
Dusko Tadic, va ser el primer militar serbo-bosnià detingut i condemnat pel Tribunal Penal Internacional de La Haia per l’antiga Iugoslàvia. Viu a Sèrbia, on va tornar després de cumplir 20 anys de presó per crims de guerra i crims contra la humanitat a la regió de Prijedor. Va ser condemnat per assassinats, violacions i tortures als camps de concentració de Trnopolje i Keraterm, al Nord-Oest de Bòsnia, un crims que ell sempre ha negat.
Producció executiva: BONOBO Films
Direcció: Erol Ileri Llordella/ Teresa Turiera-Puigbò
Guió: Teresa Turiera-Puigbò
Realització: Erol Ileri
Director de fotografía: Tyler Franta
Va passar al cor d’Europa, a dues hores d’avió de Barcelona. Aquí gaudíem de l’eufòria olímpica. A Sarajevo l’havien viscuda uns anys abans. De sobte, la televisió ens servia imatges dels camps de concentració a Bòsnia i Hercegovina barrejades amb el recompte de medalles olímpiques a Barcelona. El novembre de 2020 farà 25 anys que va acabar oficialment aquella guerra, on entre 25.000 i 50.000 dones i nenes van ser violades com a estratègia de neteja ètnica. La majoria de les víctimes són musulmanes però també n’hi ha d’origen croat, serbi i gitano. Els seus relats són idèntics, i moltes de les supervivents ho viuen en silenci, ignorades per les institucions i rebutjades per les pròpies famílies. Aquesta obra dóna veu a la memòria i a la determinació d’aquestes dones i dels fills i filles nascuts de les violacions de lluitar contra l’oblit, ara que els focus i les càmeres fa temps que van marxar de Bòsnia. Per la Nevenka, la Milica, la Meliha, la guerra encara no ha acabat. El dolor que senten és tan gran que, per elles, “Encara hi ha algú al bosc”. I nosaltres, on érem? On som?
L’obra de teatre “Encara hi ha algú al bosc” s’estrenà aL FESTIVAL TEMPORADA ALTA de Girona la tardor de 2020 i es va representar al TNC el gener/febrer de 2021 i coincidint amb el 25è aniversari de la firma dels Acords de Pau de Dayton que van posar fi “oficial” a la guerra de Bòsnia. Després de més de 50 funcions, l'obra segueix en gira.
El mes de novembre de 2021 l'equip de Cultura i Conflicte va portar el projecte als Balcans. En una gira a Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina), Zagreb(Croàcia) i Ljubljana (Eslovènia) es va presentar el documental, l'exposició fotogràfica i l'obra de teatre i es van fer diferents col·loquis amb el públic sobre un tema encara tabú en aquests països.
La cineasta Violeta Rodríguez es va infiltrar entre l'equip artístic i ofereix amb aquest curt la seva mirada més personal del treball de l'equip dins i fora de l'escenari.
Del 23 de març al 02 d'abril de 2023 l'obra es representa en castellà al Teatro Abadía de Madrid.
“Encara hi ha algú al bosc”
Ens ho va dir la Nevenka.
Tens por? Li vam preguntar. I ella, a qui estàvem gravant al bosc que rodeja casa seva, ens va dir: “Tinc la sensació que encara hi ha algú aquí dins.”
La Nevenka és una de les dones amb qui hem parlat. És croata i va ser violada per un militar serbi. Però també hi ha la Milica, una dona sèrbia violada per militars croates. O la Meliha, una dona musulmana que... No importa el bàndol on les va col·locar la guerra, no importa el seu origen o la seva religió; a la guerra de Bòsnia moltes dones van ser violades per militars de les tropes “enemigues”. Tots van utilitzar el cos de les dones com a arma de guerra.
I potser sí que el 1995 es van abaixar les armes i ara ja no apunten ningú, però la guerra, almenys per a elles, no ha acabat. La guerra continua present en els seus cossos, en els seus fills, en la seva vida quotidiana... i també en la falta de justícia. Totes reclamen justícia encara, vint-i-cinc anys després. Totes reclamen que s’escolti la seva veu. I se senten menystingudes.
Les dones amb qui hem parlat s’imaginaven una vida futura que mai han tingut perquè va començar una guerra.
L’estiu del 1992, Barcelona celebrava eufòrica els Jocs Olímpics i jo començava a treballar a Catalunya Ràdio, amb un sou de veritat, i vaig marxar una setmana de vacances a Eivissa. Iniciava una nova etapa de la meva vida, mirava el futur i em sentia feliç.
L’estiu del 1992, Sarajevo, que havia sigut seu dels Jocs Olímpics d’hivern el 1984, vivia un setge mortífer que havia de durar anys. I a tota Bòsnia i Hercegovina milers de dones veien trencada la seva vida a causa de la guerra. Els havien pres el futur que havien imaginat.
El 1992 elles vivien una guerra que nosaltres narràvem a través de la ràdio com si Bòsnia fos a l’altra banda del món i no al cor d’Europa, com si Sarajevo no estigués a dues hores d’avió de Barcelona. El 1995 vam informar sobre els Acords de Dayton i la guerra es va acabar, per a nosaltres.
Per a elles, encara hi ha algú al bosc.
Anna Maria Ricart, dramatúrgia
Viatjar. Amb totes les apreciacions i formes que pugui tenir aquest mot. Aquesta és la paraula que ha contrastat i edificat més aquest projecte; una paraula que representa la divisió exacta entre dos punts molt importants i també la distància que hi ha entre ells: El punt de partida i el punt de vista. I el fet de viatjar i conèixer algunes de les diverses realitats els modifica de forma immediata.
Tot viatge té, com a mínim, dues direccions: una d’exterior i geogràfica i una d’interior i potser més introspectiva. Si en el punt de partida del projecte va prevaldre la novel·la “Como si yo no estuviera”, de Slavenka Drakulic, ara aquesta ha passat a ser un material més dels molts que hem obtingut i que ens proporcionen una mirada més àmplia i polièdrica.
Conèixer de primera mà les i els testimonis d’un conflicte i les seves conseqüències, les circumstàncies que estan vivint i per les que lluiten, des de les denúncies als tribunals fins a la por i fins i tot el silenci. Però, sobretot, la cerca de justícia i reconeixement, de dignitat. Testimonis plens de vida - i dic vida perquè seria injust parlar tan sols d’horror i patiment, que també n’hi ha-. Com hi ha molts nexes entre totes elles. I aquests punts en comú, tant en el patiment com en la lluita, ens porten al present, a la vida. Parlar de vida, penso, fa més justa la nostra feina i el què tots pretenem: recuperar una vida digna, trencar cadenes d’odi i denunciar uns fets, que no són la guerra en sí, sinó com s’afronta una guerra que ha utilitzat els cossos de les dones com a camp de batalla i com s’acaba amb aquesta guerra que perdura més enllà de quan s’acaben els trets. Malgrat la duresa, aquesta també serà una obra plena d’esperança i de fe. Entenc que parlar de fe soni una mica estrany, quan hi ha hagut també alguna cosa d’interreligiós en el conflicte. Però quan parlo de fe, parlo de creure en les persones, sobretot en elles i en la seva causa. Elles, que tenen noms i cognoms concrets; elles, que narren històries increïbles que ni el millor guionista seria capaç d’inventar; elles, que ja no es consideren víctimes sinó supervivents; elles, que han modificat tant el nostre punt de vista com el punt de partida.
Joan Arqué - Direcció
”Poner el cuerpo” es una decisión ética que abre una acción política. “Poner el cuerpo” es un acto de libertad.
Cuerpos Ajenos. José A. Sánchez.
Com a intèrpret, “posar el teu cos” en un context concret i real sobre el qual treballaràs, ja fa que hi hagi una implicació que d’entrada és molt més gran que quan el tema entra només per l’intel·lecte. El punt de partida és un altre. Tot allò que el cos capta sense passar-ho per la raó, és el que pot donar profunditat i concreció a un futur personatge. Fugir de la generalització, dels estereotips o prejudicis, per treballar amb concrets. La força de la vivència real, enfront de l’imaginari preconcebut. El treball de camp en un procés creatiu com el d’aquest projecte, és essencial.
Per generar un imaginari concret i precís. Per viure de manera sensorial el context en el que estarà inscrita l’obra. Per conèixer personalment les dones que inspiraran els personatges que s’interpretaran a l’obra. Veure les seves mirades, la seva gestualitat, com parlen, com són els seus silencis, la seva veu. I sobretot com canvien totes aquestes característiques quan recorden els moments concrets en que elles van passar a ser botí de guerra. Intentar identificar quins són els rastres d’aquella violència en els seus cossos, en el moment present.
Magda Puig - Interpretació
Dramatúrgia
Anna Maria Ricart Codina
Investigació i documentació
Teresa Turiera-Puigbò Bergadà
Direcció
Joan Arqué Solà
Intèrprets
Ariadna Gil, Montse Esteve, Òscar Muñoz, Magda Puig, Judit Farrés, Pep Pascual i Erol Ileri
Moviment i ajudant de direcció
Carla Tovías
Música
Pep Pascual i Judit Farrés
Vídeo
Erol Ileri Llordella i Tyler Franta
Disseny escenografia
Xesca Salvà
Construcció escenografia
Jorba-Miró
Disseny vestuari
Rosa Lugo
Disseny il·luminació
Sylvia Kuchinow
Cap tècnic
Xavier Xipell “Xipi”
Tècnics en gira
Rafel Roca i Marc Jódar
Direcció de producció
Òscar Balcells
Producció
Judit Codina Serra
Activitat educativa i de sensibilització destinada a alumnes d’educació secundària, pensada per a cursos de 4t.ESO a 2n. de Batxillerat.
Cultura i Conflicte proposa als centres educatius una activitat online:
Accés a un enllaç per veure el DOCUMENTAL (52 minuts) per a un nombre il·limitat d’alumnes + VIDEOCONFERÈNCIA online amb l’equip de Cultura i Conflicte
Quan acaba una guerra?
Quina és la última gran guerra que hi ha hagut al cor d’Europa?
Què en sabem avui? Podria repetir-se? Qui són les víctimes?
Les dones, també fan la guerra, o només la pateixen?
La Memoria històrica; la lluita contra l’estigma i la discriminació; el cos de la dona com a arma de guerra. Les arts escèniques com a plataforma per parlar de temes tabu en una societat. La realitat i la ficció.
>> Si es vol que els alumnes puguin preguntar sobre aspectes més històrics o socials, poden conversar amb els directors del documental; si l’activitat és per a un grup que fa arts escèniques o audiovisuals, poden conversar amb el realitzador, fotògraf, director teatral, la dramaturga, o fins i tot alguna de les actrius.
Totes les supervivents que protagonitzen aquest projecte han estat víctimes de la guerra i de la pau, perquè encara avui pateixen l’oblit institucional i l’estigma social, a més de les conseqüències físiques i psicològiques. Però no tot és foscor. N’hi ha que han deixat de tenir por i segueixen portant els criminals de guerra davant la justícia. I els fills i filles nascuts fruit de les violacions, que ara tenen 25 anys, ja no són la llavor de l’odi que pretenien plantar els agressors, sinó una mostra de com l’amor i la capacitat de superació poden vèncer la barbàrie.
El plantejament de la instal·lació fotogràfica consta de dos espais diferenciats:
El primer, fet amb panells impresos, ens trasllada a la Bòsnia de l’any 92 on les violacions i tortures s’executaven planificadament en centres disseminats per tot el territori. A través d’aquests panells coneixem cadascun dels personatges, que ens expliquen la seva realitat des d’un prisma personal.
Simbolitzant les barreres anti-franctiradors que els Sarajevites instal·laven a les cruïlles de la ciutat, el visitant es submergeix dins el segon espai: una estesa de llençols, blancs i atrotinats, entre els quals hi ha sis retrats impresos a gran format. Un espai emocional que vol retre homenatge a totes les dones i nens “invisibles” que no van sobreviure o han patit el trauma del silenci familiar, social i institucional.
