Memòria i ètica
15/07/2026
Martí Figueras, l'Apuntador
Peter Weiss va encetar un nou corrent amb La indagació: el teatre documental, fusió del periodisme social amb el teatre més cru i minimalista, hereus d’Ibsen i Beckett. Val a dir, però, que Weiss va apuntar un tret d’aquest nou corrent que va en contra d’un punt bàsic del periodisme: “L’objectivitat és un concepte inservible; només serveix perquè en determinades circumstàncies el grup que exerceix el poder es faci perdonar les accions. (…) El teatre documental és un tribunal que es posa al servei dels oprimits”. A casa nostra hi ha molts dramaturgs que en els últims quinze anys han impulsat amb força aquest tipus de teatre. N’hi ha dos que són cosins germans, La Conquesta del Pol Sud i Cultura i conflicte. Ambdós han estrenat projecte al mateix temps en el Grec d’enguany: Nascuts lliures i No miris. Parlem del segon, però sense obviar l’ombra de l’equip de La Conquesta.
El mateix Erol Ileri, documentalista i membre fundador de la companyia, ho diu a la seva entrevistada, Verónica Estay Stange: “Amb Encara hi ha algú al bosc ho vam petar”. El documentalista li confessa a la professora xilena de la Universitat de París que d’aquest projecte arrossega un cert malestar. A través de les converses que va tenir, va generar molta empatia amb el dolent de la funció, el monstre Dusko Tadic. Aquesta conversa no és banal. Verónica va publicar un llibre sobre la Postmemòria, la transmissió dels traumes entre generacions. Els xilens d’avui, com moltes altres societats, viuen amb l’herència del seu passat pinochetista i cadascun decideix que fer amb aquesta memòria transmesa: assimilar-la i treballar perquè els crims comesos no quedin en l’oblit, o rebutjar-la i desdibuixar el mal que va suposar aquella dictadura. Desafortunadament, sembla que gran part de la societat xilena han votat el negacionisme que representa José Antonio Kast. Verónica Estay Stange està a l’altra banda de la trinxera i és la cofudadora del col·lectiu Historias Desobedientes de Xile, una associació formada per familiars de personal de les forces armades i seguretat responsables de crims de lesa humanitat durant la dictadura pinochetista. Ileri hi ha contactat per estirar el fil, que immediatament comença a teixir una història sobre tortures i morts durant la repressió contra els comunistes que va imposar Pinochet i que els pares de la professora van viure. L’herència, però, són més els silencis que els fets. I el silenci també fa mal. “La paraula enterrada d’un pare es torna pel fill un cadàver sense sepultura”.
Joan Arqué, Teresa Turiera-Puigbò, Judit Codina, Anna Maria Ricart i la resta de l’equip de Cultura i Conflicte (i amb l’assessorament en la dramatúrgia de Marc Angelet, qui també ha treballat el teatre documental) expliquen la història de la Verónica, però també de la Camila, filla de Miguel Estay, àlies el Fanta, un delator i torturador. Però en el fons, aquest és un espectacle que demana al públic entendre bé les zones grises que hi ha en la condemna de qualsevol criminal. Podem parlar de Claudia, una de les obres més celebrades de La Conquesta del Pol Sud (la comparació pel tema i el tractament és inevitable), però també d’El Gegant del Pi de Pau Vinyals, o fins i tot de la recent L’albada de Jaume Viñas. Descobrir el nostre passat no té per què deixar-nos en bona posició. I què fem doncs? Acceptem els nostres monstres, aquells que sota una cara amable, de pare, tiet o avi amatent amagaven un torturador i un assassí sense escrúpols, o escopim a la cara d’aquesta figura per netejar la nostra consciència?
La dramatúrgia de l’obra és intel·ligent, amb un esquelet format per l’estructura del periodisme d’investigació realitzat per la Teresa Turiera-Puigbó que es mostra a través de gravacions reals dels protagonistes, dades estadístiques o vídeos familiars. Però és en l’escriptura de les escenes ficcionades (amb base real) on l’obra avança dramàticament: explica obertament les tortures dels militars en l’escena del desertor a la redacció del diari, resol el gir de l’obra amb una explosió de ràbia de la protagonista en el moment del partit de futbol (magnífica solució escènica la de la bufanda), fa un nus a la gola amb la discussió entre Verónica i el seu pare i conclou amb la tensa escena familiar a la presó entre víctima i torturador (l’al·legoria dels escacs, tot i ser una escena efectista, marca el discurs mental d’aquests monstres que venen de la ultradreta).
Les posades en escenes de les obres realitzades per Cultura i conflicte sempre tenen un pes. Sigui pels elements emprats, com pels diferents sets que hi ha i que permeten moure els seus protagonistes en diferents nivells. No miris, però aporta un matís diferent. L’escenografia de Víctor Peralta és mutant, en perpètua construcció, tot situat en un rectangle escènic i una paret de fons que serveix de pantalla. En aquest espai delimitat, actors i tècnics aniran movent en viu taules, cadires, pedestals… o aniran desenrotllant diferents maquetes de colors que aportaran diferents textures i calideses. Tot és, a diferència de les obres precedents Moriu-vos o Encara hi ha algú al bosc, a peu pla. No busquen l’aïllament per diferenciar escenes dramàtiques.
En aquest espai els quatre actors: Marta Marco, Pep Cruz, Gemma Martínez i Erol Ileri van construint la història amb molta veritat. A Marco li escauen com un guant aquests personatges combatius que basculen entre el drama i la ràbia continguda. Pep Cruz recrea torturadors i torturats: el desertor, el pare i el col·laborador, però sempre ho fa des de la tendresa. No hi ha cap personatge realment malèvol en la seva composició, i en el cas del Fanta, és clau per provocar la reflexió sobre la humanitat dels botxins. Gemma Martínez brilla també amb la composició de dos personatges d’energies molt diferents: la periodista que publica les declaracions de Valenzuela, el desertor, que transmet la ràbia i indignació dels camarades comunistes a l’ombra; i la Camila Estay, la filla del Fanta, col·laborador i torturador, que viu en la permanent contradicció entre estimar l’home que va ser el seu pare o rebutjar la persona que va assassinar i torturar. Erol Ileri es representa a si mateix i intervé en algunes ocasions per esponjar el drama i plantejar diferents reflexions passant-ho per la seva història familiar. Les preguntes que es fa també ens les hem de fer nosaltres.
La nova proposta de teatre documental de Cultura i conflicte toca on ha de tocar i és una peça que encaixa com un guant en la programació de La Perla 29. Seran al Teatre La Biblioteca a partir del 22 de setembre. És un nou pas d’aquest col·lectiu teatral que sempre busca el debat social, que planteja dubtes sobre els nostres fonaments propis i que genera esquerdes en certs relats oficials. La veritat sempre és molt més polièdrica que la que ens arriba, i la missió d’aquest grup és la d’intentar copsar-la completament. Investigació periodística i creació escènica, dos pilars per entendre el món en què vivim. Ho va expressar millor Theodor Terzópoulos al Manifest del Dia Internacional del Teatre: “Necessitem nous models narratius orientats al cultiu de la memòria i al desenvolupament d’una nova ètica i una nova responsabilitat política, per sortir de la multiforme dictadura de l’edat mitjana”.
Text publicat per Martí Figueras a l'Apuntador, Núvol, el 15/07/ 2026
