Les zones grises de l’ésser humà a ‘No miris’

A Xile, però també a qualsevol altre lloc del món, com Espanya, les ferides de les dictadures triguen a guarir-se. Els qui les pateixen no en parlen. Cal esperar una o més generacions per posar paraules a l’abús de poder i a la tortura amb què uns éssers humans n’humi­lien uns altres. Centrada en la dictadura de Pinochet, d’això va No miris, la peça de teatre documental de l’equip Cultura i Conflicte, que ha coproduït amb el teatre L’Aurora, d’Igualada, en coproducció amb el Grec i El Canal de Salt-Girona. L’obra es va estrenar al festival d’estiu i ara fa temporada al teatre La Biblioteca.

Fruit de la recerca de la periodista Teresa Turiera-Puigbò, una de les responsables del pòdcast La mala memòria a partir del qual s’ha construït la dramatúrgia, la peça es basa en el cas real de la xilena Verónica Estay, filla de torturats i neboda d’un torturador. Quan la Verónica coneix una cosina és quan es plantegen què és el que han de fer amb l’amor que senten cap a aquest home que, alhora, també és un torturador. Però No miris és, sobretot, insisteix el seu director, Joan Arqué, “una obra de teatre”.

“L’obra no és tan bonica amb el que explica, però hem intentat d’explicar-ho de manera bonica –continua–. Amb el teatre documental hem treballat molt amb la idea que fem teatre, teatre a partir de documents, però teatre. No miris és una mena de thriller amb elements que en algun moment hem ajustat a l’argument perquè sigui més interessant per a l’espectador, sense trair-ne l’essència”.

Arqué considera que deshumanitzar els monstres és contraproduent: “L’obra parla de les zones grises de l’ànima humana. Quan no volem humanitzar els monstres, els deshumanitzem. Si els humanitzem el que fem no és justificar-los, sinó provar d’entendre’ls, perquè aquests monstres poden ser persones normals molt a prop de nosaltres”.

L’actriu Marta Marco és qui té la responsabilitat d’interpretar el personatge de Verónica Estay a l’escenari: “Com que fem teatre, m’he amarat molt de la Verónica, per entendre què hi havia d’aquella persona, la seva manera d’expressar-se i els seus gestos. Amb això, he intentat d’entendre-la. Poder parlar amb ella i que veiés la nostra feina també ha estat molt enriquidor. La pregunta que sorgeix és: Què passa quan una història d’aquestes característiques travessa la teva vida. Ella ho explica en les seves conferències. És una motxilla que carreguen una generació rere una altra, és una ferida que s’ha d’anar guarint. La primera generació ho tapa, no en pot parlar, la segona i la tercera en comencen a parlar i a treballar el que ha passat”.

Pep Cruz, que fa tres personatges, manifesta: “En totes les democràcies del món hi ha gent que tortura amb els interrogatoris, amb l’espionatge i el contraespionatge. Això és tan dolent quan ho fa l’esquerra com quan ho fa la dreta. La condició per a un actor és convertir-se en una persona amoral i, d’aquesta manera, poder entendre el personatge, tot i que això no té res a veure amb el que tu pensis, i si hi estàs d’acord o no. La millor definició que es pot fer d’aquesta funció és que posa la pell de gallina”.

Teresa Turiera-Puigbò troba que el format teatral és òptim per explicar una història com aquesta: “El teatre és l’únic espai on uns centenars de persones estan a les fosques amb el mòbil, en principi, apagat”. I anuncia que el dia 4 d’octubre Verónica Estay vindrà per participar en un col·loqui al teatre La Biblioteca.

Notícia publicada a La Vanguardia el 18/09/2026