El teatre acostuma a explicar històries, però hi ha un teatre que a més a més formula preguntes, que demana que l’espectador es defineixi enfront allò que està veient o acaba de veure. Aquest és el cas de No miris, la nova producció del col·lectiu d’arts escèniques i audiovisuals Cultura i Conflicte. Un cop acabada la funció, els espectadors poden accedir a un cubicle instal·lat al vestíbul de la sala gòtica de la Biblioteca de Catalunya i respondre les preguntes que han eixit al llarg de la proposta. Continuaries estimant el teu pare si t'assabentessis que havia estat un torturador i assassí? Toleraries la tortura d’algú per salvar el teu fill?
No és fàcil posar-se en la pell de la Camila, la filla del Fanta, un exmembre del Partit Comunista xilè que per salvar la pell no sols va denunciar el seu germà i la seva dona, membres també del partit, sinó que es va enrolar en la màquina de delació, tortura i assassinat del règim pinochetista. No és fàcil acostar-se a la seva cosina Verònica, filla dels oncles torturats i exiliats després a Mèxic. La Verònica, professora a la Universitat de París, està decidida a omplir el buit de silenci en què ha crescut sobre el que va passar i com va passar. No serà fàcil per a ella confrontar-se a la presó amb el seu oncle i preguntar-li per què.
Tot plegat és la història real de Camila i Verónica Estay convertida en una colpidora funció de teatre documental sota la direcció de Joan Arqué i amb la fenomenal feina investigadora de la periodista Teresa Turiera-Puigbò, corresponsable amb Arqué i Anna Maria Ricart Codina d'Encara hi ha algú al bosc, proposta estrenada al TNC el 2021 sobre les dones supervivents de la violència sexual a la Guerra dels Balcans.
A la fi, No miris és una ficció sobre una realitat esfereïdora per acostar-nos a la humanitat del monstre molt ben interpretada per una genial Marta Marco, que dona vida a aquesta professora que vol córrer el vel de la història i enfrontar-se amb les zones més obscures de l'ésser humà, i amb un inapel·lable Pep Cruz com a cínic torturador. Gemma Martínez i Erol Ileri completen el repartiment en una interessant proposta un xic llastrada per una excessiva lentitud. En qualsevol cas, una funció molt recomanable.
Article de Santi Fontdevila publicat al Diari ARA el 28/09/2026
