Escac i mat. Cultura i Conflicte

Cultura i Conflicte recupera la veritat més cruel d’Encara hi ha algú al bosc. Ara amb aquest No miris, fa una torsió a la consciència individual i col·lectiva a partir dels botxins que necessiten totes les dictadures i les relaciona amb la família d’aquests personatges. La proposta dirigiada per Joan Arqué planteja que, si els torturadors socialment són ombres molt més allargades que les dictadures, poden ser lluminoses, domicili particular endins. Esdevé un díptic amb L’albada, certament.

El col·lectiu juga a aparèixer intermitentment com a personatge que intervé fent entrevistes O que opina, sense que cap testimoni l’escolti. Recorda als testimonis de La Conquesta del Pol Sud, en què eren les mateixes víctimes les que narra en la seva epopeia particular (Nadia, Claudia, Raphaëlle). El cas concret de centra en la filla d’uns torturats per les tropes de Pinochet  que van fugir de Xile, a l’exili mexicà i que, posteriorment, es traslladarien a París. Marta Marco és Verónica Estay Stange, una professora universitària que investiga sobre les conseqüències dels traumes fins d’una família: els pares es neguen a explicar el passat per por, o per protegir els fills. Aquest silenci es converteix en un buit que esdevé un blanc en la memòria que esgarrapa dolor, igualment. Potser més i tot, perquè la imaginació no entén de límits. Marta Marco és aquesta filla que, després de dos anys de psicòlegs, entén que només resoldrà aquest forat negre indagant. És així com coneix el seu tiet, el Fanta, que acabaria condemnat a cadena perpètua. I com es fa amiga de la seva filla i, per tant, cosina (Gemma Martínez). Aquest personatge, tendre, honest, sincer dóna el gir dramàtic definitiu.

Marco torna al to de conferenciant loquaç com a Bèsties i al compromís militant, com a El meu nom és Rachel Corrie. Pep Cruz interpreta els papers masculins adults, tan és el torturador com el torturat. Com a Davant la jubilació, passar comptes amb el passat deixa un buit immens sigui per a El Fanta, com per al pare universitari exiliat. Evitant tot groguisme, s’estalvien la representació dels exterminis i dels interrogatoris. Però ho expliquen.  La presència d’Errol Ferri (amb els enginyosos acudits posant Turquia pel mig) esdevé la veu del cor, del públic. Es pot preguntar sobre el procés del muntatge i sobre les reflexions de la companyia amb el fet tan rebatible com el que una persona fa, i el que aquesta persona és en àmbits tan diferents com pot ser la llar o els soterranis d’una comissaria. I Cultura i Conflicte fa una jugada escaquista magistral quan trasllada la pregunta a cada un dels espectadors. Respondre amb coratge, orgull o angúnia marca els límits de l’horror.

Publicat l'11 de juliol de 2026 a Recomana.cat