Cultura és conflicte
(Màrius Serra, la Vanguàrdia)
Fa gairebé una dècada, dos homes de teatre omnívors com Joan Arqué (actor i director) i Erol Ileri (realitzador i ara actor) tenien el projecte d’anar als Balcans per submergir-se en el llarg i dolorós procés digestiu de les guerres que, en l’última dècada del segle passat, van fer miques l’antiga república socialista de Iugoslàvia. Tots dos tenien més intuïcions que certeses, però una sèrie de casualitats els va fer topar amb la periodista Teresa Turiera-Puigbò, que havia desenvolupat una llarga trajectòria a Catalunya Ràdio entre el 1989 i el 2004. Durant els noranta, Turiera va exercir de corresponsal a Brussel·les, des d’on va cobrir el conflicte dels Balcans i els primers judicis del Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia. Tenia fonts molt valuoses que, fertilitzades per les intuïcions artístiques, els van dur a crear el col·lectiu Cultura i Conflicte, fundat per Arqué, Turiera-Puigbò i la productora Judit Codina, als quals aviat es van afegir altres creadors com Anna Maria Ricart, Erol Ileri, Magda Puig, Oriol Casanovas o Tyler Franta. Aquesta suma d’inquietuds artístiques i periodístiques va propiciar un primer treball triple: exposició fotogràfica, documental televisiu i muntatge teatral de gran impacte: Encara hi ha algú al bosc (2020), sobre les dones víctimes de violència sexual durant la guerra de Bòsnia, amb el focus posat en els fills de les ignominioses violacions dels soldats enemics.
Cultura sense conflicte és joc sense foc, conflicte sense cultura és foc; aneu a veure ‘No miris’
Aquesta setmana, entre concerts i focs artificials per les festes de la Mercè, s’ha estrenat al Teatre La Biblioteca de Barcelona el tercer muntatge de Cultura i Conflicte: No miris, sobre la història esquinçadora de les cosines xilenes Verónica Estay i Camila Estay, filles de dos germans comunistes que van emprendre camins divergents al Xile de Pinochet. Els pares de Verónica van fugir a Mèxic i el pare de Camila va ser primer confident i després torturador al servei del règim pinochetista, conegut com el Fanta. Verónica Estay, entrevistada per Ima Sanchís a La Contra el passat 26 d’agost, va publicar el llibre La resaca de la memoria (2023), que serveix de base al muntatge teatral, dirigit per Arqué i interpretat per Marta Marco i Gemma Martínez, en els papers de les cosines filles de víctima i botxí; Pep Cruz, que excel·leix en la interpretació tant del germà silenciós com del postmonstre, i Erol Ileri, que se’ns revela com un cantant excepcional en les filmacions de la Sibil·la d’Esparreguera de quan tenia 9 anys. No miris ens confronta amb dilemes terribles entre els afectes i els efectes del mal, en l’àmbit personal i en el col·lectiu.
Aneu a veure No miris, produït per l’igualadí Teatre de l’Aurora. Cultura sense conflicte és joc sense foc. Conflicte sense cultura és foc.