Encara hi ha algú al bosc

La guerra a Bòsnia i Hercegovina, el conflicte més sagnant a Europa després de la Segona Guerra Mundial, va acabar oficialment amb la firma dels Acords de pau de Dayton el novembre de 1995. Per l’Alen, la guerra va començar deu anys més tard, quan va saber que era adoptat després que la seva mare l’hagués abandonat, perquè ell era fruit d’una violació d’un soldat serbi. L’Ajna no va saber que era filla d’una violació durant la guerra fins que va arribar a l’adolescència. Als 25 anys, ha comprès l’esforç que la seva mare va fer per seguir al costat de la criatura. Per la Meliha (musulmana), la Nevenka (croata) i la Milica (sèrbia) la guerra tampoc no ha acabat.

Elles i les dones de les seves famílies van ser violades i torturades per part de tropes de diferent bandera. Tot i haver estat capaces de portar els agressors davant dels tribunals, moltes d’elles han vist com els responsables quedaven aviat en llibertat. Les institucions han tardat dècades a reconèixer-les com a víctimes i la societat mira cap a una altra banda. Quina és la justícia que busquen? Aquest documental dóna veu a les supervivents i mostra la seva valentia per trencar el silenci i lluitar contra l’estigma i la indiferència, 25 anys després.

Documental disponible a FILMIN (V.O. subtitulada en castellà o anglès)

V.O Doblada en català disponible a 3Cat

Una producció de Cultura i Conflicte i Bonobo Films
Amb el suport de Televisió de Catalunya per a la versió doblada en català

Direcció
Teresa Turiera-Puigbò Bergadà
Erol Ileri Llordella

Realització
Erol Ileri Llordella

Guió i recerca
Teresa Turiera-Puigbò Bergadà

Direcció de fotografia
Tyler Franta

Operadors de càmera
Tyler Franta
Erol Ileri Llordella

Direcció executiva
Cultura i Conflicte

Producció executiva
Bonobo Films

Producció executiva TVC
Jordi Ambrós
Edició de continguts TVC
Montse Armengou Martín
Producció Delegada TVC
Daniel Barea

Muntatge
Tyler Franta
Bonobo Films

Grafisme i motion graphics
Magda Puig
Erol Ileri Llordella

Disseny sonor
Pep Pascual Vilapua

Erol Ileri Llordella
Etalonatge i correcció de color
Tyler Franta

Imatges d’arxiu
Crònica Dan Damon 1992 (Sky News)
Tribunal Penal Internacional (UN IRMCT)
Nacions Unides, (United Nations, New York)

Il·lustracions
Magda Puig Torres

Escenes de ficció
Magda Puig Torres
Andreu MartÍnez Costa
Joan Arqué Solà
Rocafort Modelisme

Banda sonora original
Pep Pascual Vilapua
Erol Ileri Llordella

Veus
Nikolina Vujić

Doblatge i mescla
Ignasi Miranda

Veus doblatge
Noelia Alba Montero
Magda Puig Torres
Erol Ileri Llordella
Marta Romagosa
Neus Bonet Bagant
Anna Maria Ricart Codina
Teresa Turiera-Puigbò
Oscar Muñoz Casamada

Traduccions
Simona Škrabec

Intèrprets a Bòsnia i Hercegovina i Sèrbia:
Azra Džigal
Edin Huskic
Danijela Skrbo
Mihaela Šumić
KatarinaVitomirovic
Ivana Arula
Alma Omeragic
Asmira Džigal
Lejla Alađuz

Correcció lingüística
Susanna Cros Bahí

Agraïments

Fondacija lokalne demokartije (Fundació per a la Democràcia Local, Sarajevo)
Udruzenje Žene-Žrtve Rata (Associació de dones víctimes de la guerra, Sarajevo)
Zaboravljena djeca rata (Associació Nens oblidats de la guerra, Sarajevo)
Dan i Siam Damon
Eric Hauck
Jasmina Mujezinović
Nurfeta Arnautović
Amra Delić
Belma Becirbasić
Miguel Rodríguez Andrés
Refugi El Bagatell

I tot l’equip de Cultura i Conflicte

Joan Arqué Solà

Teresa Turiera-Puigbò Bergadà

Amb el suport de:

The Nando and Elsa Peretti Foundation

Diputació de Girona

Ajuntament de Barcelona

©Barcelona 2020

"Encara hi ha algú al bosc" es va rodar a diferents localitzacions de Bòsnia i Hercegovina i Sèrbia entre març de 2018 i Gener de 2020.

El documental ha estat premiat, entre d'altres, amb:

Premi Espiello 2022 al Millor documental etnogràfic 2022

Premi “Mémoire de la Mediterranée” 2022 al millor documental, Festival Internacional de Cinema de Marsella.

Premi al Millor Documental sobre Drets Humans al Montreal Independent Film Festival 2021

Premi Millor llargmetratge al TerraGollut Film Festival 2021

Premi de comunicació no-sexista 2021 de l’ADPC (Associació de Dones Periodistes de Catalunya)

El 2023, en un acte celebrat al Parlament de Catalunya, l'Institut Català Internacional per la Pau/ va atorgar el Premi ICIP Constructors de Pau a les Associacions “Dones víctimes de la guerra de Bòsnia i Hercegovina” i “Infants oblidats de la guerra".

Gràcies Meliha, Nevenka, Milica, Alen, Lejla, Ajna per haver compartit generosament les vostres històries.

Totes les supervivents que protagonitzen aquest projecte han estat víctimes de la guerra i de la pau, perquè encara avui pateixen l’oblit institucional i l’estigma social, a més de les conseqüències físiques i psicològiques. Però no tot és foscor. N’hi ha que han deixat de tenir por i segueixen portant els criminals de guerra davant la justícia. I els fills i filles nascuts fruit de les violacions, que ara tenen 25 anys, ja no són la llavor de l’odi que pretenien plantar els agressors, sinó una mostra de com l’amor i la capacitat de superació poden vèncer la barbàrie. 

El plantejament de la instal·lació fotogràfica d'Oriol Casanovas Puigjané i tot l'equip de Cultura i Conflicte consta de dos espais diferenciats:

El primer, fet amb panells impresos, ens trasllada a la Bòsnia de l’any 92 on les violacions i tortures s’executaven planificadament en centres disseminats per tot el territori. A través d’aquests panells coneixem cadascun dels personatges, que ens expliquen la seva realitat des d’un prisma personal. 

Simbolitzant les barreres anti-franctiradors que els Sarajevites instal·laven a les cruïlles de la ciutat, el visitant es submergeix dins el segon espai: una estesa de llençols, blancs i atrotinats, entre els quals hi ha sis retrats impresos a gran format.  Un espai emocional que vol retre homenatge a totes les dones i nens “invisibles” que no van sobreviure o han patit el trauma del silenci familiar, social i institucional. 

L’obra de teatre “Encara hi ha algú al bosc” s’estrenà aL FESTIVAL TEMPORADA ALTA de Girona la tardor de 2020 i es va representar al TNC el gener/febrer de 2021 i coincidint amb el 25è aniversari de la firma dels Acords de Pau de Dayton que van posar fi “oficial” a la guerra de Bòsnia. Després de més de 50 funcions, l'obra segueix en gira. Del 23 de marzo al 02 de abril de 2023 l'obra es va representar en castellà al Teatro de la Abadía de Madrid.

“Encara hi ha algú al bosc”

Ens ho va dir la Nevenka.

Tens por? Li vam preguntar. I ella, a qui estàvem gravant al bosc que rodeja casa seva, ens va dir: “Tinc la sensació que encara hi ha algú aquí dins.”

La Nevenka és una de les dones amb qui hem parlat. És croata i va ser violada per un militar serbi. Però també hi ha la Milica, una dona sèrbia violada per militars croates. O la Meliha, una dona musulmana que... No importa el bàndol on les va col·locar la guerra, no importa el seu origen o la seva religió; a la guerra de Bòsnia moltes dones van ser violades per militars de les tropes “enemigues”. Tots van utilitzar el cos de les dones com a arma de guerra.

I potser sí que el 1995 es van abaixar les armes i ara ja no apunten ningú, però la guerra, almenys per a elles, no ha acabat. La guerra continua present en els seus cossos, en els seus fills, en la seva vida quotidiana... i també en la falta de justícia. Totes reclamen justícia encara, vint-i-cinc anys després. Totes reclamen que s’escolti la seva veu. I se senten menystingudes.

Les dones amb qui hem parlat s’imaginaven una vida futura que mai han tingut perquè va començar una guerra.

L’estiu del 1992, Barcelona celebrava eufòrica els Jocs Olímpics i jo començava a treballar a Catalunya Ràdio, amb un sou de veritat, i vaig marxar una setmana de vacances a Eivissa. Iniciava una nova etapa de la meva vida, mirava el futur i em sentia feliç.

L’estiu del 1992, Sarajevo, que havia sigut seu dels Jocs Olímpics d’hivern el 1984, vivia un setge mortífer que havia de durar anys. I a tota Bòsnia i Hercegovina milers de dones veien trencada la seva vida a causa de la guerra. Els havien pres el futur que havien imaginat.

El 1992 elles vivien una guerra que nosaltres narràvem a través de la ràdio com si Bòsnia fos a l’altra banda del món i no al cor d’Europa, com si Sarajevo no estigués a dues hores d’avió de Barcelona. El 1995 vam informar sobre els Acords de Dayton i la guerra es va acabar, per a nosaltres.

Per a elles, encara hi ha algú al bosc.

Anna Maria Ricart, dramatúrgia

Viatjar. Amb totes les apreciacions i formes que pugui tenir aquest mot. Aquesta és la paraula que ha contrastat i edificat més aquest projecte; una paraula que representa la divisió exacta entre dos punts molt importants i també la distància que hi ha entre ells: El punt de partida i el punt de vista. I el fet de viatjar i conèixer algunes de les diverses realitats els modifica de forma immediata.

Tot viatge té, com a mínim, dues direccions: una d’exterior i geogràfica i una d’interior i potser més introspectiva. Si en el punt de partida del projecte va prevaldre la novel·la “Como si yo no estuviera”, de Slavenka Drakulic, ara aquesta ha passat a ser un material més dels molts que hem obtingut i que ens proporcionen una mirada més àmplia i polièdrica.

Conèixer de primera mà les i els testimonis d’un conflicte i les seves conseqüències, les circumstàncies que estan vivint i per les que lluiten, des de les denúncies als tribunals fins a la por i fins i tot el silenci. Però, sobretot, la cerca de justícia i reconeixement, de dignitat. Testimonis plens de vida - i dic vida perquè seria injust parlar tan sols d’horror i patiment, que també n’hi ha-. Com hi ha molts nexes entre totes elles. I aquests punts en comú, tant en el patiment com en la lluita, ens porten al present, a la vida. Parlar de vida, penso, fa més justa la nostra feina i el què tots pretenem: recuperar una vida digna, trencar cadenes d’odi i denunciar uns fets, que no són la guerra en sí, sinó com s’afronta una guerra que ha utilitzat els cossos de les dones com a camp de batalla i com s’acaba amb aquesta guerra que perdura més enllà de quan s’acaben els trets. Malgrat la duresa, aquesta també serà una obra plena d’esperança i de fe. Entenc que parlar de fe soni una mica estrany, quan hi ha hagut també alguna cosa d’interreligiós en el conflicte. Però quan parlo de fe, parlo de creure en les persones, sobretot en elles i en la seva causa. Elles, que tenen noms i cognoms concrets; elles, que narren històries increïbles que ni el millor guionista seria capaç d’inventar; elles, que ja no es consideren víctimes sinó supervivents; elles, que han modificat tant el nostre punt de vista com el punt de partida.

Joan Arqué - Direcció

”Poner el cuerpo” es una decisión ética que abre una acción política. “Poner el cuerpo” es un acto de libertad.

Cuerpos Ajenos. José A. Sánchez.

Com a intèrpret, “posar el teu cos” en un context concret i real sobre el qual treballaràs, ja fa que hi hagi una implicació que d’entrada és molt més gran que quan el tema entra només per l’intel·lecte. El punt de partida és un altre. Tot allò que el cos capta sense passar-ho per la raó, és el que pot donar profunditat i concreció a un futur personatge. Fugir de la generalització, dels estereotips o prejudicis, per treballar amb concrets. La força de la vivència real, enfront de l’imaginari preconcebut. El treball de camp en un procés creatiu com el d’aquest projecte, és essencial.

Per generar un imaginari concret i precís. Per viure de manera sensorial el context en el que estarà inscrita l’obra. Per conèixer personalment les dones que inspiraran els personatges que s’interpretaran a l’obra. Veure les seves mirades, la seva gestualitat, com parlen, com són els seus silencis, la seva veu. I sobretot com canvien totes aquestes característiques quan recorden els moments concrets en que elles van passar a ser botí de guerra. Intentar identificar quins són els rastres d’aquella violència en els seus cossos, en el moment present.

Magda Puig - Interpretació

Dramatúrgia 

Anna Maria Ricart Codina

Direcció 

Joan Arqué Solà

Investigació i documentació 

Teresa Turiera-Puigbò Bergadà 

Intèrprets 

Ariadna Gil, Montse Esteve, Òscar Muñoz, Magda Puig, Judit Farrés, Pep Pascual i Erol Ileri

Moviment i ajudant de direcció

Carla Tovías

Música

Pep Pascual i Judit Farrés

Vídeo 

Erol Ileri Llordella i Tyler Franta

Disseny escenografia

Xesca Salvà

Construcció escenografia

Jorba-Miró

Disseny vestuari

Rosa Lugo

Disseny il·luminació

Sylvia Kuchinow

Cap tècnic

Xavier Xipell “Xipi”

Tècnics en gira

Rafel Roca i Marc Jódar

Direcció de producció 

Òscar Balcells

Producció 

Judit Codina Serra 

Distribució

Marta Riera Pi 

Durant el rodatge del documental "Encara hi ha algú al bosc" l'equip artístic de Cultura i Conflicte va participar en algunes de les entrevistes realitzades a Bòsnia i Hercegovina i va poder conèixer directament o a través dels materials filmats a les protagonistes reals de l'obra. 

Diverses residències artístiques van permetre a l'equip experimentar amb diferents materials documentals i llenguatges artístics amb l'objectiu de desenvolupar la dramatúrgia i la posada en escena de l'obra.

El mes de novembre de 2021 l'equip de Cultura i Conflicte va portar el projecte als Balcans. En una gira a Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina), Zagreb(Croàcia) i Ljubljana (Eslovènia) es va presentar el documental, l'exposició fotogràfica i l'obra de teatre i es van fer diferents col·loquis amb el públic sobre un tema encara tabú en aquests països.

La cineasta Violeta Rodríguez es va infiltrar entre l'equip artístic i ofereix amb aquest curt la seva mirada més personal del treball de l'equip dins i fora de l'escenari.